Al meu entendre, el que anomenem Intel·ligència Creativa, és el motor generador de múltiples complicitats al posar-les en funcionament i relacionar-les entre elles. Aquesta realitat no és teòrica, sinó eminentment pràctica: coexisteixen i s’enriqueixen mútuament. Escriure sobre la temàtica, ens inspira i ens ajuda a ser-ne conscients. Talment com l’espurna de la divinitat, la vida, el Tao, és a tot arreu. És “el camí” pròpiament dit. Si recollim aquest eco el podrem exercitar!
Des del primer moment, la capacitat de crear brolla espontàniament en els nens i nenes de totes les cultures. Quan era un infant, em van deixar experimentar amb la natura i els processos creatius. La motivació que se’m oferia, em permetia estar hores investigant amb estris i matèries, mentre assumia pel meu compte coneixement i destresa. La llibertat del “fer” comportava alhora unes pautes a fi de generar un equilibri dins l’ incògnit de l’aprenentatge, on el goig de crear o col·laborar va ser extraordinari. Aquest mètode viscut a casa, trencava els motlles impositius o fins i tot repressius que a l’època imperaven. Encara avui dia, la societat i l’educació operen seguint un patró estàndard de frases prefabricades. Per això és tant important parlar-ne i fer possible un canvi de planteig, que estimuli aquestes capacitats en consonància amb les pràctiques apreciatives i evolutives que demana a crits el moment actual.
La decisió d’estudiar belles arts, va portar-me a un intens grau d’introspecció, ja que el coneixement de la matèria (pintures, suports, tècniques) demana temps abans de ser capaç de crear el propi univers d’imatges i gestos. Requereix el coneixement d’aquests processos, per tenir la confiança necessària d’afegir variants, combinar d’especialitats diverses, descobrir nous mitjans. Mentre investiguem la noció del temps desapareix, totes les nostres connexions cognitives estan immerses en el procés creatiu. La gimnàstica entre cos i ment és total: el sentit espaial, l’equilibri corporal i dinàmic, els raonaments estètics i les intuïcions. Ens ajuden també els nostres records i vivències, les preferències i els desigs, i la base cultural de naixença.
Les Arts, més enllà d’un realisme plausible o en el ben entès de clàssic, generen una poètica i un torrent de noves fonts d’inspiració, propicien converses insospitades, sintonia amb els estats d’ànim, transcripcions sensibles. Amb aquest compendi, aflora un nou llenguatge universal i amb aquest rau el poder transformador de la realitat. Així, les noves vivències tenen valuosos impactes en la societat on vivim. Si entre l’espectador i l’autor es crea una bona sinergia, ens fem partícips del resultat en la complicitat i l’entesa. S’esdevé com recrear-la de nou, i aquest esforç genera una felicitat intensa....és excepcional! A través de l’obra, els nostres sentiments més pregons surten a la llum, parlem de poesia i de somnis, de la mateixa manera que ensems l’Art dels antics mestres ens continua comunicant i commovent. Per contrast o sintonia molt interessants, té un gran valor de creixement social i personal.
Però l’autèntica descoberta dels meus darrers anys és que, molt més enllà de l’objectiu de fer una obra deliciosa capaç d’aportar un missatge i ser exposada en galeries i museus, la creativitat no es restringeix al seu entorn “professional”, sinó que cal fer-ne una forma de vida. Mai reposa, no repeteix mai els mateixos paràmetres, no s’avorreix amb allò ja previsible sinó que està atén a totes hores. La gimnàstica mental que aprenem treballant, és extremadament útil per aplicar-la en totes les situacions de l’existència. Per què ? Perquè deixem espai i temps per fer emergir resultats encara desconeguts, consecucions no programades, sorpreses i afinitats.
Així, fem camí relacionant totes les matèries que entren en joc en el desenvolupament de l’activitat humana. Cal seu viu i senzill com un infant, amatent, comparatiu, resolutiu i pragmàtic. Composar amb els elements a l’abast nous matisos i opcions a cada situació : la vida aleshores pren un altre caire. Talment com en la feina individual, cal esborrar els prejudicis i llançar-se a l’assaig de qualsevol dificultat amb solució d’entesa. Ho podem fer atenent la reacció dels altres, desdibuixant el propi orgull d’artista per escoltar i dissenyar propostes inèdites, i, en tot moment, no deixarem d’aprendre mai.
La meva col·laboració en els festivals internacionals d’art, en paisatges històrics i singulars del Japó, m’ha proporcionat aquesta possibilitat de trencar els esquemes i sorprendre amb iniciatives com ara: compartir la feina relacionant professionals i artistes diferents en un projecte comú, agermanar divinitat i creativitat en Temples que han acollit les nostres activitats, fer instal·lacions d’art contemporani per primera vegada en les Cases del patrimoni nacional, activar els Museus d’art amb demostracions in situ, afegir a les tradicions agrònomes un tractament estètic, didàctic i gastronòmic. En definitiva, les arts interdisciplinàries: poesia, cant, música, dansa, artistes visuals, demostracions, conferències amb públic participatiu, tot s’ha unit per construir un projecte singular.
Alguns exemples pràctics:
- en un temple sintoista unir cel i terra, penjant una llarga loneta pintada dels grans arbres, amb el fons de l’estany i el bosc.
-en un temple budista, involucrar al monjo prior per fer una gran pregària per Fukushima sobre una pintura de grans dimensions.
-en un pati del centre històric de Takehara, i amb la col·laboració dels nois de les escoles locals, construir un univers sonor amb bambús suspesos representant una galàxia.
-en el pati històric de la Casa Lleó Avinayde Girona, construir una cascada de carxofes pintades, o bé portar-hi els símbols del toris vermells xintoistes sota les voltes de les seves estances.
-en el Museu Municipal de Kurashiki, l’acció de pintar 55 metres de tela durant l’exposició i fer-ne partícips l’equip directiu, els periodistes i el públic.
-en l’espai de la Capella de Sant Gaietà en ple casc antic d’Aitona, utilitzar la totalitat de l’espai per a fer una exposició d’art en família, celebrant alhora els 800 anys de la Baronia dels Montcada.
-en els camps d’arròs de la comarca de Hiroshima, fer aparèixer un dibuix a través dels diferents colors de l’arròs en créixer. Aquest disseny “d’Art a la natura” comença des de la plantació fins a la collita, implicant tots els nens del poble.
-en la Casa històrica Nozaki patrimoni Nacional, relacionar els mars mediterranis de Japó i Catalunya amb una instal·lació panoràmica utilitzant materials tradicionals de la zona.
-en el recentment restaurat Palau Pinós de Bagà, i en el context del camí dels Bons Homes i el Museu dels Càtars, relacionar història i art amb l’Exposició dels 90 anys del meu pare Joan, unint les seves vivències i dibuixos en aquelles muntanyes del parc Natural.
-en un jardí centenari històric de Gràcia, que va estar a punt de desaparèixer per culpa de l’especulació immobiliària, crear el projecte Jardí del Silenci : un compendi d’acció cívica, ecològica i cultural de l’Associació Salvem el Jardí.
-en les sales de cultura de la ciutat d’Asunción, presentar l’exposició que reuneix l’obra d’artistes de tres fecundes capitals culturals “Asunción, Barcelona, Kyoto”, per a propiciar la confluència artística entre elles i els seus artistes, juntament amb el seu bagatge històric.
Així, doncs, tot està per fer, els recursos que manquen a la nostra societat i les millores que tots esperem, poden ser generades aplicant aquesta capacitat de crear. Treball cooperatiu, objectius compartits, nous espais de responsabilitat, observació de l’evolució del món natural i l’afinitat amb les nostres aportacions. Només cal que recordem, altra vegada que, voler, és poder.